Els drets d'autor són un conjunt de normes i principis que regulen una sèrie de facultats morals i patrimonials a favor dels autors per haver creat una obra literària, artística o científica, publicada o no. La seva durada és limitada, essent la més habitual la de la vida de l’autor més 70 anys després de la seva mort.

Els drets veïns als drets d’autor són aquells drets estretament relacionats amb els drets d'autor, quina existència es deriva normalment de l’existència prèvia d’obres. Entre els drets veïns s’hi inclouen els drets dels artistes, intèrprets o executants, dels productors de fonogrames i de les entitats de radiodifusió, que recauen sobre les diferents prestacions d’aquests. De la mateixa manera que els drets d’autor, aquests drets atorguen una sèrie de facultats morals i patrimonials. Tanmateix, la seva durada és limitada, en funció del tipus de dret veí.

La protecció de les obres i de les prestacions objecte de drets veïns no estan subjectes a cap mena de formalitat, com ara el registre, el marcatge de les còpies, el dipòsit en una notaria o d’altres. No obstant això, s’aconsella prendre aquestes mesures a fi de preconstituir proves fefaents sobre la titularitat dels drets.

El sistema de gestió col•lectiva dels drets de autor i drets veïns és un element fonamental per garantir la retribució als titulars d’aquests drets per l’ús de les seves obres i prestacions,  i perquè duu a terme una funció protectora dels drets d’una forma més eficaç i eficient que un sistema de gestió individualitzada.

La funció principal d’aquestes societats és la de gestionar el drets patrimonials dels titulars de drets d’autor i drets veïns, mitjançant els contractes de mandat de gestió corresponents o mitjançant mandats legals quan es tracta de drets de gestió col.lectiva obligatòria.
Aquestes societats també tenen altres finalitats com ara, entre d’altres, contribuir al foment de la creació i la promoció de la cultura i les prestacions artístiques en general, i promoure serveis assistencials a favor dels seus membres.

Els drets patrimonials són els que confereixen al titular dels drets d’autor o drets veïns la facultat de decidir sobre l'ús o rendiment econòmic de la seva obra o prestació objecte de drets veïns. En breu, els drets patrimonials comprenen els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació de l’obra o prestació objecte de drets veïns de què es tracti.
Ningú sense l'autorització del titular dels drets patrimonials pot explotar una obra o prestació objecte de drets veïns, excepte en els supòsits de limitacions o excepcions als drets d’autor i drets veïns reconegudes per les lleis en la matèria. Els drets patrimonials poden ser cedits o llicenciats, per al qual en moltes ocasions les lleis aplicables, entre aquestes la llei andorrana de drets d’autor i drets veïns, exigeixen la forma escrita.

Els drets morals tenen com a norma general caràcter personalíssim, intransferible i irrenunciable, sense perjudici de que algunes lleis estableixen excepcions a aquests principis. Per exemple, la llei andorrana de drets d’autor i drets veïns estableix que els drets morals són renunciables, sempre que la renúncia sigui per escrit.
Segons la llei andorrana de drets d’autor i drets veïns, els drets morals comprenen principalment el dret a la paternitat i a la integritat sobre l’obra o prestació de què es tracti. En altres països es reconeixen a més altres drets morals, com ara el dret a decidir sobre la primera divulgació de l’obra o el dret a l’accés a l’exemplar únic de l’obra.

Les persones jurídiques també poden ser titulars de drets d'autor i drets veïns, en ocasions de manera originària (com ara una productora discogràfica o audiovisual) i en altres ocasions de manera derivativa (com ara mitjançant una cessió de drets per part d’un autor o artista).

Els orígens dels drets d’autor mantenen una estreta relació amb la invenció de la impremta, la qual va permetre la producció ràpida de còpies de llibres a un cost relativament baix. Com que hi havia un nombre cada vegada més gran de persones que sabien llegir i escriure, hi havia molta demanda de llibres impresos. La necessitat de protegir els autors i els editors va fer que es promulguessin les primeres lleis en matèria de drets d’autor.
L’Estatut de la reina Anna va ser promulgat pel Parlament Britànic el 1709. Segons aquesta llei, la primera de drets d’autors al món, el privilegi de les empreses editores de llibres passava als autors els quals, després d’un període de temps determinat, podien assignar aquest privilegi a un altre editor. L’Estatut de la reina Anna va contribuir a promoure la competència entre els editors, va restringir els monopolis i va reconèixer l’autor com el titular del dret en autoritzar la còpia de l’obra.
A poc a poc els drets d’autor es va anar estenent. Els Estats Units van promulgar la primera llei federal de drets d’autor el 1790. A mitjans del segle XIX, Alemanya, Àustria i Espanya van promulgar lleis sobre aquest mateix tema i, com a conseqüència dels processos d’independència a llatinoamèrica, Xile, el Perú, l’Argentina i el Brasil van crear lleis sobre aquesta matèria.
Un dels principis de les legislacions en matèria de drets d’autor és que aquests drets sún territorials, és a dir que s’atorguen en el país on s’aplica la llei de què es tracti. Per tant, per protegir obres fora del seu país d’origen s’han establert acords i convenis internacionals bilaterals i multilaterals al respecte.

Són membres d'una societat de gestió els titulars de drets d'autor i drets veïns - autors, compositors, editors, escriptors, fotògrafs, músics, intèrprets o executants -.
Les obres declarades pels membres de l'organització constitueixen el repertori "nacional" o "local" de l'entitat.